Criminalització de les empreses?

La Llei Orgànica 5/2010, ha modificat molts dels articles del Codi penal i n’ha incorporat de nous (ja se sap, a casa nostra sempre hi ha lloc per a més normes), que introdueixen tècniques de clara inspiració americana de control sobre les corporacions com a part fonamental de la lluita contra els grans delictes econòmics i el crim organitzat. Això costarà de pair, donat que un dels principis del nostre dret penal havia estat històricament el de “societas delinquere non potest”. Les societats, a diferència de la gent que les conforma, no tenen voluntat ni lliure albir i per tant els seus actes no podien ser castigats amb cap sanció penal. Ara el nou article 31.bis del Codi Penal canvia tot el nostre paisatge i afirma que les persones jurídiques seran responsables penalment pels fets delictius realitzats en el seu nom i en el seu profit. Aquesta responsabilitat tindrà lloc per delictes dolosos comesos no només pel representant o administrador, sinó també pels seus treballadors i subalterns si l’entitat no demostra haver instaurat mesures de control del delicte adequades. El canvi de paradigma és notable. Passem d’una responsabilitat exclusivament individual a una altra de col•lectiva o corporativa, i acte seguit es fixen penes específiques per a les noves delinqüents, com ara multes econòmiques, la prohibició de realitzar activitats o fins i tot la dissolució de l’entitat. Cal pensar doncs que com a empresaris haurem de canviar posicionament, no podem ser indiferents davant de situacions irregulars en el si de la nostra empresa i haurem d’intentar prevenir el delicte col•laborant activament amb l’administració estatal. Evidentment, estic d’acord amb la persecució del terrorisme o el crim organitzat, però val a dir que amb la normativa anterior els jutges ja disposaven d’instruments com les mesures accessòries de l’antic article 129 del Codi penal o la responsabilitat subsidiària declarada en aplicació de l’article 120. Era necessari complicar-nos l’existència amb aquesta modificació? No comptem encara amb prou experiència d’aplicació de la nova normativa, però és evident que ens trobem en una nova etapa en la que l’Estat disposarà de noves armes i espero que no rebin les conseqüències moltes petites i mitjanes empreses que amb la crisi actual no tenen esma ni per delinquir. Una curiositat per acabar: la norma exclou la responsabilitat penal de partits polítics, sindicats i societats mercantils estatals. Sense comentaris.

A voltes de nou sobre els terminis de pagament

Darrerament hem sentit algun crit d’alarma per l’aprovació d’una directiva europea, la número 2011/7/UE, que modifica l’anterior de l’any 2000, i segons la qual el termini màxim de pagament no podrà excedir de 60 dies “llevat de pacte exprés en sentit contrari”, sempre i quan aquest pacte no resulti manifestament abusiu. Hi ha qui pensa que això contradiu la recent norma espanyola contra, la qual va provocar tant consens en la majoria de les empreses petites i mitjanes perquè per fi eliminava la possibilitat de pacte que superés els terminis màxims de pagament establerts per la norma. Un cop llegida amb calma, però, penso que no cal espantar-se. La clau de volta és el concepte de “manifestament abusiu pel creditor”. Per saber si és abusiu un pacte -ens diu l’article 7 de la mateixa directiva- s’hauran de tenir en compte les circumstàncies concurrents, com ara una desviació greu de les bones pràctiques comercials, contrària a la bona fe i actuació lleial. S’haurà de tenir en compte també l’existència de raons objectives per admetre l’excepció a la norma. Al capdavall, la nova directiva ve a definir millor els conceptes i contempla com abusius pràcticament tots els pactes que superen els terminis màxims en les circumstàncies que acostumem a conèixer. Aquests pactes no caldrà complir-los.

Aprofito també per proposar una petita reflexió. Del que es tracta aquí és de no permetre que el natural desequilibri de forces entre els actors del comerç derivi en la imposició de terminis exagerats. Fer-ho només amb normes coercitives té -no ens enganyem- un abast molt limitat. Una gran empresa guanya molts diners només per la rotació de proveïdors, i això compensa qualsevol risc de sanció per incompliment de la llei. Per què aquesta llei tingui efectes reals a la nostra economia, han de passar dues coses: per una banda s’ha d’interioritzar l’obligatorietat de la norma, primerament ens l’hem de creure i l’hem de fer nostra de la mateixa manera que hem interioritzat des de petits que cal cedir el seient a la gent gran al bus. Parlo amb molta gent que es manifesta ferm partidari de la norma, però que no dubten en endarrerir els seus propis pagaments fins a l’eternitat. En segon lloc, cal que l’incompliment no sigui rendible per l’incomplidor, i no només gràcies al règim sancionador. Em venen al cap diverses possibilitats: estudiem si l’incompliment podria comportar alguna mena de responsabilitat a l’administrador o gerent de l’empresa; o es podria vetar l’accès a concursos públics a les empreses que hagin estat sancionades; també podríem utilitzar aquest criteri a l’hora de concedir una compensació de l’IVA, etc. Finalment, cal evitar la possibilitat d’acceptar un termini il•legal eliminant per a la part feble l’alternativa que afavoreix a l’incomplidor. En termes de negociació estratègica, l’autoprivació d’una alternativa que en el futur ens perjudicarà impedeix que la part més forta de la relació comercial s’aprofiti imposant-nos les condicions que en el moment actual podem acceptar gràcies a aquella alternativa. Què passaria si els bancs no poguessin acceptar efectes al descompte derivat d’operacions comercials si el termini de pagament supera els límits legals? I si les asseguradores de caució poguessin rebutjar la cobertura de factures amb terminis excessius? No oblidem que ara la gran constructora o un Ajuntament (per posar uns exemples a l’atzar), tot i que saben que no pagaran a temps, també coneixen que acabarem fent cua al banc per suplicar que ens descomptin la lletra. I si no poguéssim fer-ho? Cada vegada més clients meus em comenten que ja no accepten res que no estigui assegurat, o en llenguatge d’empresa de caució, “classificat”. Son tantes les enganxades que han patit que prefereixen no acceptar la oferta si no poden assegurar el risc, i observo que al capdavall és la millor solució. Pensem doncs, com serien les coses si la nostra resposta davant d’una oferta de negoci amb un termini de pagament que supera els límits legals fos senzillament: “Ho sento, no puc”.

REFLEXIONS AL VOLTANT DE LA LLEI CONTRA LA MOROSITAT

En altres cultures el judici públic contra l’infractor està integrat en la ciutadania de tal manera que la recriminació o fins i tot la delació de conductes antisocials són actituds ben valorades. Aquí no. Qui de nosaltres recrimina el noi que es cola als transports públics o bé aquell que es vanta de no pagar els seus impostos? Reconeixem-ho: gairebé ningú. Aquí el compliment estricte de les lleis que ens donem no està èticament interioritzat, no constitueix un valor pacífic que ens honora en les relacions personals. El delator -el xivato- sempre ha estat mal vist, associat amb un caràcter feble, mesquí, i pusil•lànime, tot i que aquesta actitud exigeix més aviat un punt de valor i d’enteresa del que no anem sobrats.

En tenim un exemple en la Llei 15/2010, de 5 de juliol, de modificació de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, contra la morositat. En la primera llei es van marcar els terminis màxims de pagament en transaccions entre empreses, però deixant la porta mig oberta a la possibilitat que les parts pactessin terminis diferents. Com que ha estat impossible que l’administració i les empreses –sobre tot les grans- acceptin espontàniament acords legals, el legislatiu ha pres una determinació greu, encara que necessària: ha inhabilitat els ciutadans per disciplinar els seus propis interessos, suprimint la possibilitat de pacte entre les parts, i ara els terminis màxims de pagament (30 o 60 dies) són obligatoris per a tothom.

Insisteixo, per a tothom. L’altre dia em consultaven si la normativa obliga també el sector editorial, car hi ha qui pretén que n’està exclòs per la disposició addicional segona de la darrera llei 15/2010. Aquesta disposició faculta el Govern a establir reglamentàriament un règim especial per a les empreses de distribució de llibres, però tanmateix aquest reglament encara no existeix i, per tant, de moment les empreses editorials han de respectar els terminis pagament generals. A més, si anem a la tramitació de la norma, trobarem que en el Senat CiU va proposar com a esmena a la Llei un règim especial només per al sector de venda al detall de llibres, donada la seva alta rotació i la pràctica habitual de distribució en règim de dipòsit. Aquesta esmena va derivar en l’actual redactat més ampli, però segueix referint-se només a la distribució de llibres i en cap cas afecta el sector d’arts gràfiques, tant important a casa nostra.

Abundant en la mateixa idea, hi ha altres modificació rellevants de la llei contra la morositat: la primera ha estat establir que els terminis de pagaments es comptaran a partir de la data de lliurament de la mercaderia i no de la factura. L’altre incorporació destacable és la possibilitat de fer denúncies anònimes de clàusules abusives o pràctiques contràries a la llei en matèria de terminis màxims o interessos de demora, mitjançant la intervenció d’entitats representatives com per exemple les patronals o les cambres. Mig any desprès d’aquesta modificació, però, son comptades les denúncies que arriben a les entitats representatives, la qual cosa posa en evidència com ens costa d‘assumir la norma com a obligatòria i a la vegada moralment defensable (opinio sive iuris necessitatis). Tampoc no hem d’oblidar que el desequilibri patit per les petites i mitjanes empreses fins ara ha estat secular i per tant serà difícil de canviar. En tot cas, ja que per fi tenim la norma, exigim-ne l’aplicació i no dubtem en defensar els nostres drets fins que la repetida llei no calgui perquè ja formi part de les nostres tradicions el pagament de les factures en terminis lògics.